Pel que fa al article “ La construcció de coneixement científic dels 3 als 12 anys. Què
en sabem?”, es parla sobre el problema que hi ha en la construcció del
coneixement científics per tal d’estimular als mestres.
Lo que l’escola
vol es que hi hagi un desenvolupament científic i el desenvolupament de la
capacitat d’aplicar-ho de manera
autònoma quan als alumnes els hi sigui
útil.
La decisió que la
mestre prengui de com intervenir en els coneixements dels alumnes és molt
rellevant i és fruit d’uns principis de caràcter teòric.
Com s’explica en
aquets article hi ha una realitat on es troben els objectes i els fenòmens del
medi físic, els alumnes tenen un coneixement intuïtiu és a dir utilitzen
teories intuïtives per explicar la realitat, d’altra banda també poden
utilitzar el coneixement científic per explicar la mateixa realitat i totes
dues formes de coneixement acaben coexistint en qualsevol individu educat
científicament.
El coneixement
científic no es possible sense un procés explícit de redescripció del
coneixement intuïtiu.
Per això es
important a l’hora de treballar ciència no només investigar, obtenir dades,
usar-les per a construir arguments nous, prendre consciència i explorar les
possibilitats i limitacions.... sinó que també fa falta promoure la
redescripció des propi coneixement, no només de les idees científiques en elles
mateixes sinó de la manera com raonar la realitat.
Hi ha diferents
mètodes per ensenyar coneixements. La dificultat es troba en escollir el més
adient per a que els alumnes puguin arribar a entendre i comprendre allò que és
vol.
El problema
probablement es troba en la manera de com s’ha ensenyat fins fa poc.
L’aprenentatge
com a transmissió directe de nous coneixements és el mètode que més s’ha
utilitzat i que encara s’utilitza avui en dia.
Aquest mètode
consisteix en que és el mestre qui ha de transmetre els coneixements als seus
alumnes ja que la ment d’aquets està buida i per a que pugui aprendre hi ha que
proporcionar-li la informació adequada.
Aquest mètode
troba molt important que per que els alumnes aprenguin han d’estudiar, els
continguts són lo més important i si els mestres és preparen bé les classes els
alumnes aprendran amb una informació més
clara.
En definició l’aprenentatge
com a transmissió tracta als alumnes com a éssers que no saben res sobre la
matèria i és el mestre qui ho sap tot i de qui han d’aprendre.
Una altre manera
d’ensenyar consisteix en l’aprenentatge com a descobriments de nous
coneixements, aquest mètode consisteix en pensar que l’alumne aprendrà si el
seu nivell de raonament està a l’alçada del nivell que exigeixen els continguts
que es donen.
En aquets cas hi
ha una diferencia amb el mètode anterior ja que aquí s’aprèn a través de tenir
un element del medi a l’aula.
A través de
evidències obtingudes per observació i experimentació s’arriba a descobrir uns
coneixements nous que només són possibles si tenim un raonament apropiat a allò
que s’ha d’entendre. A partir del mètode científic s’arriba al coneixement científic.
Per últim trobem
l’aprenentatge com a construcció de coneixements, aprenentatge
socioconstructivista.
Aquest
aprenentatge és el que més pot aportar als alumnes ja que es percep la ciència
com un coneixement canviant que segons com es treballi es pot interpretar d’una
manera o de altre.
El coneixement
científic canvia per l’evolució i la substitució d’unes teories o d’unes
altres.
En aquest cas és
l’alumne qui elabora unes idees prèvies amb el seu propi coneixement que té
d’interpretar la realitat.
A partir
d’aquestes idees prèvies la mestre pot introduir noves idees i comparar-les per
arribar a un punt en comú, en aquest cas la mestre no té perquè saber-ho tot i
el alumnes per si mateix pot buscar informació per desmentir les seves primeres
idees o per assegurar-se de que allò que pensava era correcte i desprès
posar-ho en comú a classe i continuar aprenent.
Aquet últim
aprenentatge es important que es cregui un establiment de relacions entre
l’aprenentatge escolar i la vida quotidiana.
Després de
conèixer el diferents mètodes d’aprenentatge es convenient que els mestres
valorin quin mètode escollir i preguntar-se a si mateixos que esperen
aconseguir amb aquet, com també saber analitzar si l’alumnat aprèn d’una manera
mecànica sense arribar a interioritzar aquets aprenentatges i que es pot fer
per a solucionar-ho.
És en el article
: “ Quan suquem una galeta a la llet...” on podem apreciar una manera
d’ensenyar que potser fins fa poc no s’observava massa a un classe de ciències.
En aquets article
s’explica com un tema tan comú com el menjar galetes amb llet per esmorzar pot
generar tants dubtes als alumnes. Aquí s’observa un fet quotidià des de una perspectiva científica, per tant
estem ajuntant la vida quotidiana amb l’aprenentatge.
Els alumnes
segurament en algun moment de la seva vida hagin tingut l’oportunitat de
manipulat galetes i llet i encara que de
una manera inconscient s’han pogut adonar de com eren aquets materials, dels
canvies que sofrien... per tant ja tenen encara que sigui minin un coneixement
previ.
A partir de que
els alumnes formulin preguntes es plantegen diferents interrogants. En aquets
moment la mestre pot escollir un dels diferents mètodes per a ensenyar als nens
donar-li resposta de allò que no saben, a través d’aprenentatge per transmissió
, descobriment o construcció.
Finalment lo que
la mestre decideix fer no es transmetre ella mateixa els coneixement i que els
alumnes prenguin notes que desprès s’hagin d’aprendre de memòria per a aconseguir
un coneixement.
En aquet cas els
nens es formulen unes preguntes que volen donar resposta per ells mateixos a través
de la experimentació, a partir de experimentar o observar el que passar amb la
llet, amb la galeta... la mestre els hi demana que trobin la manera d’explicar
allò als seus companys així mentre un grup investiga una cosa un altre
investiga altre cosa i al final cada grup ha d’explicar allò que ha après.
La forma que
tenen per arribar a una conclusió es a través del mètode científic, primer es
fan unes preguntes, desprès s’elabora una hipòtesi del que passarà, es
controlen les variables que donen el sentit al experiment i tot això farà que
s’arribin a unes conclusions.
El mètode que han
utilitzat és el d’aprenentatge a través de descobriment de nous coneixements.
Ja que utilitzen el mètode científic i gracies aquet el coneixement científic
augmenta. A més l’alumne pot arribar a aconseguir aquets coneixement perquè el
nivell per raonar que té està a l0alçada del nivell que se li exigeix per
arribar a una conclusió a les seves preguntes.
EN DEFINITIVA:
Un
aprenentatge adequat i significatiu, és aquell que promou la capacitat de
pensar, afavoreix el desenvolupament del llenguatge i la comunicació,
permet l'expressió de les emocions i facilita el treball cooperatiu
entre els infants. Per tant, per treballar les ciències en l'educació
infantil el primer que s'ha de tenir en compte és posar als infants en
contacte amb l'entorn, partir de la realitat propera. Els infants a
través de l'observació, experimentació, manipulació... l' actuació
material sobre les coses i la experiència, els hi permet aprendre a
tenir una idea de com estan fetes les coses i de com es comporten. Així
com, les qualitats, les similituds, diferencies, porcions, relacions,
etc. Ja que les capacitats de pensament es desenvolupen per comprendre
una realitat diversa que s’obté a través de l’experiència, jugant.
Mentre es va experimentant es generen paraules, moviments, dibuixos per
designar o indicar les diverses accions.
Cal
ajudar-los a relacionar experiència i llenguatge donant-los-hi la
capacitat de donar forma significativa i comunicable a la varietat de
coses que succeeixen, negociant els significats. El rol de l'educadora
és preparar els espais en relació en diverses activitats, amb diversitat
i riquesa de materials per estimular el comportaments dels infants, la
seva curiositat i augmentar l'experiència concreta del nen.
